La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha advertido hoy (13/07) al Gobierno de que "no se puede tratar a unos mejor que a otros" a la hora de distribuir la financiación porque el dinero que se reparte lo pone el contribuyente y no "el bolsillo generoso de Rodríguez Zapatero". Tras colocar la primera piedra de un centro de salud en la localidad madrileña de Alcobendas, Aguirre ha rechazado el modelo de financiación autonómica que ayer (12/07) le entregó el Gobierno, al considerar que se basa en datos de población de 2007 y que, por tanto, omite a 300.000 madrileños. Asimismo, ha criticado que al repartir la financiación entre las autonomías se utilicen parámetros como la franja de edad de la población o el bilingüismo, y ha dicho que si esto es así, "que nos financien también nuestra parte, porqueMadrid también es bilingüe español-inglés" en la enseñanza pública. En este sentido ha advertido de que a la Comunidad de Madrid le cuesta "mucho dinero" enviar a los profesores de los colegios públicosa la "inmersión lingüística"en países anglosajones y ha exigido que también se valore esta circunstancia.
Títol: El Nas de Mussolini Autor: Lluís-Anton Baulenas Editorial: La Columna Col·lecció: A Tot Vent [Núm 510 ] Data d'edició: 26/02/2009 Pàgines: 336
La Berta Panatis, una jove comunista, filla d’un revolucionari defenestrat, rep la missió d’assassinar Primo de Rivera. Per duu a terme el magnicidi, però la Berta s’haurà d’aïllar en un petit poble del Ripollès obeint ordres de no relacionar-se amb ningú fins la rebuda de noves instruccions del Partit. Obligada a no relacionar-se amb ningú del poble, ni de la seva Barcelona natal, la jove protagonista viurà amb la única companyia del seu pare i el seu estimat periquito.
Però aniran passant els anys i la esperada carta per posar en marxa l’assassinat no arriba. La misèria, la soledat i la desolació envairan la casa dels Panatis. La supervivència i el dia a dia seran cada cop més difícils davant un creixent sentiment d’oblit i despreocupació.
Lluís-Anton Baulenas ens explica una història dramàtica a partir d’un redactat suggerent que fa que el lector es capbussi de ple en l’ambient i els sentiments que ens evoca el seu relat. Tot i la simplicitat del lèxic que utilitza Baulenas, l’autor també se serveix abundants figures literàries com l’antítesi, la hipèrbole o d’unes contínues comparacions, també hiperbòliques, que donen una gran riquesa a la novel·la i a les contínues descripcions que hi apareixen.
Pel que fa la narració, però, s’ha de dir que les abundants descripcions i la creació d’ambients d’una forma tan precisa i inequívoca com la que fa Baulenas en la seva obra, fan que la novel·la flaquegi d’agilitat i rapidesa. Ben bé es pot dir que la trama de la història s’iniciaria al voltant de la pàgina 150, un moment molt retardat si tenim en compte que l’obra compta amb unes 320 planes.
També cal tenir en compte a l’hora de començar a llegir El Nas de Mussolini que es tracta d’una obra best-seller, amb tot el que això significa, que li va valer el premi Sant Jordi 2008. La lectura d’aquesta novel·la seria recomanable a tota aquella gent amant en una novel·la històrica de ficció (un gènere tan i tan criticat en la literatura d’avui i que tantes ventes dóna) i també a aquells qui estiguin interessats en una trama sentimental en la qual els personatges viuen un conflicte intern en confrontació amb la societat en la que els ha tocat viure.
Un estudi fet per la Fundació per a la Innovació política en col·laboració amb el diari francès 'Le Figaro', revela que el 65% dels espanyols mostra un escàs interès pels comicis europeus, un 8% confessa estar "molt interessat” i que el 26% es diu "més aviat interessat". En contrapartida, el 17% admet que no està "res interessat" i el 48% "més ben poc interessat". En el conjunt de la UE, més de la meitat dels ciutadans, el 53%, manifesta la mateixa falta d'entusiasme per la renovació de l'Eurocambra.
Amb aquestes dades es mostra un clar indiferentisme per aquest organisme, i la pregunta és perquè tan poc interès? No és important, només és una “artimanya” més per treure’ns diners, no es sap ben bé quina és la seva funció... Poden haver moltes raons que justifiquin aquest desinterès, i això és el que m’agradaria debatre, perquè hi ha tanta població escèptica davant les eleccions del parlament europeu? És realment tant poc important?
El meu parer és que unes eleccions sempre tenen la seva importància, deixant de banda els candidats. Però si a l’hora de votar no hi ha cap ideal adaptat a la teva ideologia, vot en blanc, i amb això mostres la teva indiferència davant els candidats, però el fet de no anar a votar pot significar per igual que no ten has assabentat ni de que hi ha eleccions, com que tant te fa qui surti, com mil altres coses. El que vull dir és que l’organisme està creat, i mentre hi hagi gent en poder polític que cregui que és necessari, deixant de banda la població que també pensi així, existirà. Per tant, i concloent aquest escrit, vull arribar a la conclusió que anar a votar no suposa cap gran esforç, si votes llavors pots criticar, si no, no.
Es que no hi ha altra cosa en aquesta vida que mirar la “telebasura”?
Doncs hi ha gent que s’hi enganxa. I jo penso… que ens aporten programes com ara Salsa Rosa, Gran Hermano o qualsevol d’aquets? També cal anomenar els programes que ara s'han posat tant de moda, si em refereixo als programes estos d’elegir parelles... però fins quin extrem necessita la gent aquet tipus de programació? Si no es poden qualificar ni d’entreteniment!
No u se.. però crec que les cadenes televisives es podrien plantejar la manera de aprofitar més les hores que tenen. No seria millor programes els quals aportessin a la societat una mica més de cultura? Perquè sincerament és necessita. I ho dic principalment per mi, perquè no és una cosa que em sobri.
Ja que no podem demanar a les grans productores que ens canviïn la programació, siguem llestos i aprofitem nosaltres mateixos més bé el nostre temps.
I tu que creus, s'ha d'aprofitar millor la vida? O hem de deixar que la nostra ment es perdi en un mar de tele sense substància?
Bones a tots. Esta és la meua primera crítica així ho intentaré fer tant bé com puga i ja me direu que tal. El primer llibre que us vull comentar i, evidentment, recomanar, és un llibre una mica especial que crec que no deixarà indiferent ningú. Personalment, us he de dir que me l'he llegit molt poc a poc i a etapes; en això us vinc a dir que encara que el deixeu de banda durant un temps, tranquils que no perdreu el fil. Abans d’entrar en la temàtica i impressions del relat, us explicaré quatre coses de l'autor (sí, este del nom raro): el senyor Kapuscinski era polonès i va viure entre els anys 1932 i 2007; després d'estudiar història i art va dedicar la seua vida a fer de corresponsal, durant molt temps de guerra, per Amèrica, Àsia i Àfrica.
A Eben, Kapusckinsky ens parla del gran continent Africà (tan anomenat pels europeus com menyspreat i explotat) en tota la seua amplitud, tan dels conflictes i les desgràcies que hi podem trobar, la misèria que hi abunda... com del caràcter diametralment oposat al de la gent de les societats, diguem-ne "avançades" (tot i que ho trobo molt ofensiu), com de la dissort que tenen per estar governats per règims antidemocràtics totalment perjudicials per a les seves societats. Eben ens farà veure que no per ser la nostra, la societat, anomenem-la ara "occidental", és la única i millor, veurem també una altra forma de tractar les persones i a donar valor a coses tan banals per a naltres com l'aigua o l'ombra.
L'autor escriu de tal manera que no vols que el llibre s'acabo mai, vols saber més de les cultures, de les formes de viure, de les tradicions, de les relacions del gran continent africà.
En fi, espero que si mai podeu el llegiu i us quedeu tan satisfets com io, tornaré d'aquí uns dies en lo llibre "El secret del brigadista", d'Andreu Claret.
Ara sol me quede "senta'm" davant de la pantalla a esperar comentaris. Venga estes crítiques.
Una tarde de diumenge, feia molt de fred i poques coses havía per fer en aquella ciutat que reposava al costat del riu. L’estúpid no tenia ganes d’anar a pendre quelcom en un bar on per 4 euros justet podria beure una cola, Anem al cinema, va preguntar-li a l’estúpid, un company de fatigues d’aquells que serveixen tant per confessar-li els nostres secrets més íntims com per matar el temps amb alcohol una nit de dissabte qualsevol, No ho sé, no crec que facin gaire cosa, va respondre, Anem-ho a mirar que no costa res, Temps.
Els va costar 10 minuts. Vàren arrivar a l’entrada del cinema, multitud de cartells de les més recents pel·licules nord-americanes empaperaven aquell aparador, Què ten fa gràcia alguna, va preguntar l’amic consicient de que ja sabia la resposta, La veritat és que totes són una merda aquestes películes d’avui dia, ja no es fa cinema com el d’abans, ara només primen els efectes especials, li va respondre l’imbècil amb un to que intentava transmetre coneixement, tal i com l’amic havia esperat. A veure, jo l’unic que vull és pagar l’entrada, comprar unes crispetes i matar la tarde, només vull entreteniment, m’és igual si surto d’aquí amb els mateixos coneixements de quan he entrat, va replicar-li l’amic una mica cansat ja de tanta tonteria.
Tonteries, jo passo de cedir els meus diners a les grans productores per a que m’enbauquin i em rentin el cervell amb les seves superproduccións d’envolturi perfecte i buides de tot contingut, Pordiem anar a veure A Cegues(*), Què es això, va preguntar-li l’imbècil ràpidament fent veure que ho sabia però que ho havia oblidat, És una adaptació sobre la història d’un poble que es queda cec a causa d’una llum blanca que apareix del no res, Ho veus el que et volia dir, amb aquets arguments tant infantils no m’extranya que la gent no vagi al cine i opti per descarregar-se les pel·licules d’internet, així no t’arrisques a que et prenguin el pèl. Com vulguis, en aquest cas me’n vaig cap a casa, va contestarli l’amic cansat ja dels sermons de l’imbècil, Acompanyam a casa doncs que et ve de passada, Com vulguis.
A mig camí vàren passar per una llibreria, Esperat un segon, va dir-li l’imbècil mentre entreva per la porta. Deu minuts més tard surtia amb la novela més famosa d’en Orhan Pamuk sota el braç, Me l’he llegida 3 cops ja, però l’havia perdut i una novel·la d’un premi Novel s’ha de tindre a la biblioteca, De veritat que cada dia em sorprens més, estúpid.
(*) Blindnes, película que s’estrenarà al cinema basada en la novel·la “Assaig sobre la ceguera” del nobel de literatura portuguès, José Saramago.
M'agradaria parlar d'Orange, una empresa que podriem calificar amb insults però Marcel m'ha dit que no seria apropiat, resumint comptes: desitjaria que el president d'Orange acabés dormit al sofà de casa seva fumant-se un Montecristo, es prengués foc a la seva casa i és morís calcinat entre crits d'ajuda mentre jo m'ho miro des d'una finestra.
Ara que ja m'he esplaiat paso a la crítica, o anècdota en aquest cas.
Jo fa un temps vaig comprar un mòbil Orange, un model Nokia, a la botiga online del plan renove. Al mes aquest mòbil ja feia al·lusió a la seva fabricació defectuosa que podriem calificar de bodrio (ja se sap, produïr més tot i que el producte no sigui de qualitat). Anava a Lleida, m'arreglaven el mòbil, tornava, al dia següent el mòbil és tornava a bloquejar. Així fins a 4 cops. Moment en que vaig recordar un d'aquells moments d'atenció a classe en que parlaven d'una llei que diu que si has portat més de quatre cops un producte a reparar te l'han de canviar per un de nou. (Més tard vaig saber que era la llei 23/2003 de Garantíes en la venta dels Bens de Consum. Així que agafo i li comento a la dependenta i em solta de que ells són una filial i que si no he comprat el mòbil a la botiga que ja puc cantar missa que no m'arreglaràn res (WTF?!), em va semblar indignant que en una botiga d'Orange em diguessin això, pero bé, se les saben totes.
Cansat de tot això agafo el mòbil i truco al famós 470. Els hi explico el cas i em diuen que em compri un mòbil nou, que ells no poden fer res. Los hi canto les quaranta i els hi dic que em passin a algun responsable, després de donar-me llargues m'hi acaba passant.
- Bona tarda Ferran, m'han explicat el teu cas, nosaltres no podem fer-hi res.
- Què? Segons la llei bla bla vosaltres esteu obligats a donar-me un mòbil nou.
- Desconeixem aquesta llei.
- Vosté sap que em dona Garantia de 2 anys per una llei que van aplicar al 2003?
- Sí.
- Pues mira tu por dónde, és la mateixa, lo que jo dica ho fica 5 línies més avall.
- Li repeteixo que desconeixem que existeixi aquesta llei.
- Però no m'acaba de dir que la coneix?
- Miri, si vol fa un fax i ho reclama.
- No no, és que penso denunciar-vos a l'OCU i ens borrarem tota la família d'Orange.
- Faci lo que li dongi la gana, alguna consulta més?
Aquí continuo enrollant-me sense cap tipus de resultat.
Al final passo del tema, em regalen un mòbil nou d'orange (la familia, no els d'orange) i un mes després se li queda la pantalla blanca i no sé quan em truquen ni puc utilitzar-lo. Vaig a la tenda d'Orange de Tarragona i em diuen que ells no hi poden fer res, que tansols són una filial i jo vaig comprar el mòbil a Lleida.
En definitiva, m'agradava més quan els mòbils eren en blanc i negre i servien per trucar i enviar missatges. Algú em vol fer una donació d'un mòbil d'aquests?
I recordeu nens, mai cregueu en:
- Les companyies telefòniques - Els horaris de Renfe - Déu - La propaganda electoral
Avui no vull parlar ni de cine, ni de sèries de televisió ni res semblant. Vull compartir una opinió meva amb vosaltres i vull saber què en penseu.
"¡Allà voy!"
Amb els anys que porto en el món de l'estudi he vist pràcticament de tot. Sempre he trobat el típic que diu que no ha estudiat i després treu matrícula, el que copia i mai l'enganxen, el super company que et passa els apunts malament aspres... i seguiria amb una llarga llista xD
Però no vull parlar d'això ara mateix. El que més em fa ràbia és que algú et vingui dient:
"Ostres, aquest any he demanat la beca del MEC i me l'han donada, sooort d'això perquè els meus pares no es poden permetre que estudiï aquí."
Quan sents això dius: vaya, sort de les beques no? Pobra tia... POS NO! No penses això quan, a primers de febrer (que es quan t'abonen els diners des del govern) veus que aquesta persona ve el dia següent amb: un abric nou de G-STAR, un bolso nou de la TOUS, diverses joies de la mateixa marca, samarretes Tommy Hilfiger...
On vull arribar? Què hi ha gent MERDA que s'aprofita del govern per poder comprar-se roba de PIJOS i després encara té la cara de dir que els seus pares no s'ho poden permetre.
AU CALLA! Per culpa teva segur que hi ha més d'una persona que s'ha quedat sense aquests diners que potser li feia falta més que a tu! I no és la primera persona que veig que fa aquesta mena d'estafa. N'hi ha que es compren el cotxe... o d'altres que es deixen 400 euros per unes sabates. M'alegro que hi hagi gent que tingui diners i que es pugi permetre aquests luxes però el que no pot ser és que a sobre que tenen diners, demanin la beca (sempre utilitzen alguna mena de trapixeo per poder aconseguir-la) i que tinguin el morro d'anar pel món amb roba de marca i dient que no tenen diners.
Hi ha gent que té molta cara i que hauria de desaparèixer. No creieu? xD
Génere i premis: Òscar millor actriu de repartiment (Penélope Cruz), Globus d'Or millor pel·lícula musical / comèdia / comèdia romàntica, Premi BAFTA millor actriu de repartiment (Penélope Cruz), Goya millor actriu de repartiment (Penélope Cruz).
Sinopsis: Dos joves nord-americanes, Vicky (Rebbeca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) van a Barcelona a passar unes vacançes d'estiu. Vicky és sensible, racional i té l'intenció de casar-se; Cristina es emocional i busca aventures emocionants, no sap el que vol, només el que no vol. A Barcelona, les dos es veuen envoltades amb una relació poc convencional amb Juan Antonio (Javier Bardem), un carismàtic pintor vinculat emocionalment a la seva tempestosa ex-dona, María Elena (Penélope Cruz).
Bé, aquí van les meves impressions. M’ha semblat una pel·lícula bona, exageradament entretinguda, i molt, molt complexa. De fet, estic segur que el gran Woody Allen ha aportat coses a la pel·lícula que ni jo mateix n’he arribat a captar l’essència.
La gent podria dir que es una pel·lícula molt de l’estil d’en Woody, però jo no sabria que dir. L’habitual comèdia horripilant a la que ens té acostumats, no és. En canvi, tampoc es una gran sàtira amorosa. Ho podria definir com una comèdia explosiva, on cada personatge es més estrany que el que precedeix.
Tenim a Juan Antonio, un personatge d’allò més estrany, amb tocs de serietat, tocs de bohemi, i insolentment “sexy”. Un personatge descarat i atrevit, però a opinió meva, una mica massa forçat. Em refereixo a què a una realitat, i a un món com al que vivim, mai podria ocórrer un fet com que dos desconegudes segueixin a “cegues” a un noi que han conegut mentre menjaven. Deixant de banda això, crec que els dos triangles amorosos que protagonitza estan molt ben pensats, i li dona un toc genial al argument.
Què en podem dir, de la Vicky i de la Cristina? Dos noies guapes, joves, simpàtiques. Crec que els camins que les dos noies van agafant són els correctes, excepte quan la Vicky es “comença” a enamorar, (o a obsessionar) de Juan Antonio. Cristina... es el personatge de Cristina el què a mi m’ha agradat més de tota la pel·lícula. Aporta una frescor, una joventut, una vitalitat sorprenent i necessària a aquest fil argumental. Fa un paper molt bo, amb la innocència que caracteritza al principi, i la maduresa que demostra quan María Elena entra al joc.
L’entrada de María Elena es un pur tornado. Revoluciona tota l’estabilitat fins al moment, i obliga a la pobra Cristina a canviar moltíssim. Possiblement el millor paper, ja que actua una mica de...”boja”, i pot resultar el més “vistós”. Una bona posada en escena, i excel·lent representació per part de Penélope, mereixedora de l’Òscar.
Segons el que a mi m’ha semblat, es que tots els personatges no són com aparenten, tots amaguen algun detall de la seva vida o comportament, i es l’arribada d’un altre personatge el que els desestabilitza i el fan mostrar tal i com es. Una comèdia explosiva molt entretinguda, on l’amor que Woody Allen sent per Barcelona s’aprecia sobre- manera, triangles amorosos i molta, molta, tensió sexual.
Avui la crítica va dedicada als "Simpsons" i als seus derivats com són "Padre de família" o "American dad". No farécap pregunta típica sobre quinpreferiu o quincreieu que ésmillor, no.
Dir que els Simpsons és un clàssic del món de les sèries d'animació i que res podrà posar-se a la seva alçada... Quins arguments més ingeniosos, a qui no li han près una bona rialla?
Són tant popularment coneguts que altres creadors de sèries han volgut tenir el mateix èxit. Per molt “plagi” que sigui, penso que els hi ha anat prou bé. Padre de familia també té molt èxit entre els telespectadors. American dad no ho tinc tant vist, pero alguna vegada que ho he mirat, no ma desagradat. Al contrari, penso que si una d’aquestes sèries t’agrada, tagraden les tres, al cap i a la fi, és quasi bé el mateix expressat de diferents maneres.
Però també molts cops que han repetit algun capítol has pensat... Joder...un altre cop? Ja n’hi ha prou de la broma! Depèn de l’estat d’ànim en què estiguis aquell dia. Per exemple, de els Simpson, qui no ha vist com a mínim 3 o 4 cops per setmana el capítol que a Marge li cau el cabell? Es repeteixen massa... encara que a la majoria de gent això no els importa perquè la joventut d’avui dia, vivim molt empanats i segur que no us heu adonat d’això...
Sigui com sigui, aquestes sèries són molt bones, cadascuna té la seva essència que fa que ens agradin, i encara que un capítul ja l’hagis vist, no importe; el mires, te’n rius i quan s’acaba penses: ja s’acabat? vull més.
Però en conclusió diria que tan una com una altra d’aquestes sèries ens fan passar una bona estona de sobretaula. O no?
PD: Crítics, penseu que teniu l'oportunitat de votar el nom del blog..!!
Entradas
